Una familia unida: un cas de família reconstituïda
No és habitual que desde el Centre d’Higiene i Salut Mental comentem un producció audiovisual, però sovint en trobem amb sèries que ens donen una excusa per a pensar en les complicacions de la vida, i en aquest cas en els dificultats i les oportunitats que es troben les famílies reconstituïdes. La sèrie en qüestió es diu “Una familia unida” (en anglès: Bonus Family i en suec: Bonusfamiljen), fou creada l’any 2017 a Suècia i es pot veure a través d’una coneguda plataforma de pel·lícules i sèries en streaming.
La sèrie narra la vida de la Lisa i en Patrik, una parella de trenta anys que viuen a Estocolm i que fa poc que han decidit anar-se’n a viure junt. Ambdós són pares separats d’un fill de 10 anys i la Lisa també té una filla adolescent. A mesura que ens endinsem en la vida d’aquesta família reconstituïda, podem veure com han d’anar fent front a tots els reptes que planteja la vida en parella, mentre s’han d’anar ajustant a la convivència amb els seus tres fills i mantenint el vincle amb les seves exparelles, les quals tenen la meitat de la custòdia dels menors.
Entenem per a família reconstituïda aquella que està composta per una parella en la qual com a mínim un dels seus membres tenen un o més fills de parelles anteriors. Si bé és una situació que no és nova en la història de la humanitat, ja que abans l’esperança de vida era menor i la complicació de portar una família endavant sovint propiciava que els pares vidus formessin un nou matrimoni. Actualment, però, els canvis d’estils de vida i de legislació (divorci) han anat conformant un nou model de família en la qual pares separats uneixen les seves famílies sota una nova llar. Això planteja uns nous reptes tant a pares/mares com a fills.
Sovint pensem que l’amor ho pot tot, però la vida familiar és més complicada i més si pensem en una família que aglutina dues famílies en el seu interior. A la sèrie se’ns plantegen els següents dubtes (entre molts d’altres): Per què els fills sovint no toleren a la nova parella del pare o de la mare? Pot la nova parella educar un fill que no és seu? Pot intervenir, només pot opinar o no se li permet fer res? Què fem si hi ha valors familiars que són diferents? Què passa si els fills no accepten la nova situació familiar? Què fem si els fills comencen a presentar símptomes a casa o a l’escola? Hem de seguir mantenint una relació amb les exparelles?
Com a adult es pot pensar que no hi ha res de dolent en què ens incorporem en la vida d’uns nens que ja no viuen amb els seus dos pares, si tenim clar que no hem d’ocupar el lloc del pare que ja no hi és. Però si ens posem en la situació dels fills, hem d’entendre que això és més complicat perquè per a ells aquesta situació els hi suposa una pèrdua (de la família que ja no tenen) alhora que un conflicte de lleialtats, això és, la dificultat de poder incloure un nou adult referent sense que sentin que estan traint al seu pare o mare. Aquest malestar pot ser expressat de moltes formes, per exemple agressivitat vers la nova persona, inhibició, pors, conflictes a l’escola, dificultats d’aprenentatge, etc.
La nova situació ens exigirà als adults que fem equilibris entre models de família i valors diferents, i generarà necessitats diferents per a cadascun dels membres de la família. A més, cal entendre que la família extensa també s’amplia i que això confereix més oportunitats, però també més dificultats. Per això és clau que la conciliació de les noves llars sigui portat pels adults de la millor forma possible, evitant expressar els conflictes que això pugui suposar davant del fill que es té en comú o exposant-lo massa a les intimitats de l’antiga relació o als desacords que s’estiguin tenint. Paral·lelament en la nova parella també es haurà de negociar un seguit de nous hàbits i valors, que s’aniran imposant a poc a poc.
Les múltiples dificultats i reptes d’aquests processos fa que a vegades convingui consultar-ho amb un professional, ja sigui per donar algunes orientacions com a vegades per fer intervencions més a fons.
Albert Sanz Iglesias
Psicòleg sanitari col. 19941
